Conec a la Pamela de quan em dedicava al màrqueting, d’això ja fa 10 anys, i tot i no poder-nos veure com voldríem, hem anat conservant el contacte via Xarxes Socials (meravelloses xarxes!). Així que quan la Pamela va decidir que es casava amb en Sergio, em va trucar i em va explicar la festa que estaven preparant.

I és que em va insistir molt en què era una festa, no una boda. Que no hi hauria protocols, però si molta gent de fora que vindria per acompanyar-los i que era important que quedés aquest record tan intens ben fotografiat, en el reportatge de boda.

Ella és argentina, alegre, divertida i força boja, i tota la festa va ser així. Espontània, sense coses que és fessin per compromís, només celebrant que s’estimen i celebrant-ho amb la família i els amics.

Així que l’entrada de la núvia va ser a ritme de “txatxan txatxan“, corejat pels convidats, entre aplaudiments i crist. De debò, fantàstic.

Van aconseguir que fos una festa.

Els nuvis es van banyar a la piscina abans de fer l’àpat, es van canviar de roba, i van gaudir frescos i relaxats de la seva festa. Què és sinó casar-se? Celebrar l’amor tots els que estan, junts.

Van haver-hi moments molt emotius, i envio jo també un petó al cel, per aquells que no hi van poder estar, però que per un forat, segur que us miren.

Tota la felicitat del món, i que segueixis sent tan esbojarrada i feliç, com sempre.

Laia Ylla